Llatí tardà: Període històric de la llengua llatina que va del s. III d.C. al s.
VII d.C.
Romanç: Les llengües romàniques enfront al llatí a l'edat mitjana.
Romanització: Procés de substitució de la llengua i la cultura dels territoris
conquerits per les de Roma.
Llatí arcaic: Període de formació de la literària de la llengua llatina (dels. III
a.C.-s. I.a.C.).
Llatí humanístic: Període històric en el qual la llengua llatina retorna a les formes
clàssiques (s. XV-XVI).
Llatí postclàssic: Període històric de la llengua llatina del s. I d.C.-s. III d.C.
Llengua romànica: Llengua derivada del llatí.
Llatí clàssic: Període històric en el qual la llengua llatina arriba a la seva forma
canònica (del s. I a.C.-s. I d.C.).
Llatí vulgar: Registre col·loquial del llatí emprat per la gran majoria dels
parlants -les capes baixes.
Llatí medieval: Període històric en el qual la llengua llatina conviu amb les
romàniques (del s. VII al XV).
Sermo familiaris: Registre col·loquial del llatí usat per les persones cultes en
situacions informals.
Llatí protohistòric: Primer període històric de la llengua llatina (del s. VI a.C. - s.
III a.C.).
Indoeuropeu: Llengua de la qual prové el llatí i moltes altres llengües.
Substrat: Influència que la llengua parlada abans de l'arribada dels romans
deixa en el llatí de cada territori.
Sermo urbano: Registre del llatí emprat en les situacions més formals per les persones més
cultes.
En diversos estats de l'Europa actual es parlen diferents llengües
romàniques. En alguns estats només se'n parla una: a Portugal es parla portuguès o a Romania el romanès. En altres se'n parlen unes quantes. Així, dins Espanya són oficials el castellà, a tot el territori, el català (a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears), el gallec -a Galícia- i l'occità o aranès -a la Vall d'Aran. Tanmateix l'asturià, parlat a Astúries i Lleó, i l'aragonès, parlat en algunes valls del Pirineu, no estan reconeguts per la llei. A Itàlia, a més de l'italià, la llengua oficial a tot l'estat, també tenen un cert reconeixement legal el francès a la Vall d'Aosta, l'occità en valls dels Alps occidentals, el retroromànic al Friül, el sard a Sardenya i el català, a l'Alguer. A Suïssa tres de les quatre llengües considerades nacionals són romàniques -el francès a l'oest, l'italià al sud i el retoromànic o romanx a la zona dels Grisons-, mentre que la quarta i més estesa és l'alemany. A Bèlgica el francès també és oficial, a banda del neerlandès i l'alemany. En canvi dins la república francesa només hi ha una llengua oficial, el francès, tot i que segueixen parlant-se'n moltes més, tres de les quals són romàniques: l'occità a tot el sud, el català a la Catalunya nord, i el cors, que és una variant de l'italià.
A Amèrica els colonitzadors europeus van portar-hi algunes llengües romàniques que es van imposar a les indígenes: el castellà és la més estesa, des de Mèxic fins a l'Argentina, però també es parla portuguès al Brasil i el francès en diversos països, com el Quebec (Canadà) i Haití.
bé
ResponElimina